Fiestas de Can Trias

Guapas! Os dejo los videos de vuestras actuaciones en las fiestas de Can Trías; en cuanto tengamos subidas las fotos os dejaremos el enlace:

Videos Hafla Navidad Zaghareet 09 - Belén, Maria Luján e Ysanne!!

Geniaaaaal!!

Vídeos Hafla de Navidad Zaghareet 09 - Zaib!!

Y la energía hecha mujer...

Feliz Navidad!!

Gracias por hacerme pasar estos buenos momentos que los llevaré siempre conmigo, y el que me tocara la corona de honor me hizo mucha ilu!! en navidad pasará por la cabeza de toda mi familia que lo sepais!!jaja. También me gustó salir a bailar, aunque pusiera mis caretos pero yo estaba contenta que conste jaja y que decir de la energia de Tere!! impresionante y menos mal que al final salisteis casi todas, ahh y el duo de Naida y M. Luján estuvo muy bien, teneis que repetirlo. Bueno os dejo los videos que hice, son muy divertidos sobretodo los comentarios de Amina :).

More videos... Festribal 09!

Aquí tenéis los videos

Zaghareet Tribal Group



Apsaras & Zaghareets

Os pongo el link porque si intento copiar el código vuelven a salir las Zaghareets con Cry of the celts, que afán de protagonismo!!

VIDEO APSARAS & ZAGHAREETS

__________________________________________________________

Será antipáticaaaaaaa... os cuelgo el video (soy Sònia):

Mejor tarde que nunca...

Ahí van, más fotos del día Internacional de la Dansa a Gava!

Me parece que voy a bloquear el blogg

II Festa Oriental "Mil i Una Nits"

¿Os apetece pasar una velada oriental? Os invitamos a que disfrutéis de esta con nosotras:
.

.

Sábado 14 junio 20.00h

Teatro Ateneu

c/josep rovira

08770 Sant Sadurní d'Anoia (Barcelona)

entrada gratuïta

677.23.19.77

.

Bailarán:
Sylvain (tarragona) & anita (sant sadurní)
Apsaras troupe (Barcelona)
Salma (tarragona)
Sant sadurní oriental
Zaghareet Tribal Group (Barcelona)
Leticia (Madrid)
Ainé tribal (Barcelona)
Yalin kadin (Barcelona)
Vicky amar (Madrid)
Sinister sisters (Barcelona)
Sarume (Piera)
Shamadi (Madrid)

.
col·laboran:

el Bazar de Isis & tribaleras / vímets decoración / caves esmel

Encuentra la diferencia

Realmente, a simple vista, no hay diferencias entre una foto y otra, aparte de las “bajas” que se han producido entre una actuación y otra pero... al menos yo sí he apreciado diferencias llamémoslas de sentimiento.

Esta foto corresponde a la actuación del “Día internacional de la danza” que se celebró en Gavà el día 19 de abril, y al que la asociación “Amics de la dansa” nos invitó a participar.

Esta otra es de la actuación del día 3 de mayo, dentro de los actos de la Fira medieval de Ciutadilla.

No voy a relatar las actuaciones, de eso ya se han encargado Amina y Shahlaa, muy bien por cierto, lo mío sólo trata de reflejar sentimientos, quizá demasiado personales, quizá no. Vamos a ello.

La canción es la misma en las dos actuaciones, la improvisación similar pero algo cambia, al menos para mí, entre una y otra. Y se llama “espíritu tribal”, eso que no se ve ni se toca pero se siente dentro y te hace sentir distinto. En una está al cien por cien y en la otra se queda a la mitad.. donde está Wally?

En Gavà nos reunimos en la plaza donde estaba el escenario de la actuación viniendo cada una como pudo, yo desde casa, otras desde casa de Shahlaa, otras llegaron corriendo (y se fueron corriendo nada más acabar), en fin un poco caos todo, aunque eso no es novedad, somos las caóticas Apsaras – Zaghareets!!! Pero eso, unido a que ya estábamos a medio vestir, a que nos maquillamos más mal que bien, a que los nervios (para variar) nos hicieron poner de los idems a nuestra pobre profe (jeje, creí que iba a soltar una torta en un momento dado... uf!) nos hizo salir a escena así, tal cual, sin disfrutar de la previa, como dicen en fútbol, sin hacer piña, sin llamar al espíritu de la danza para que nos acompañara. Y eso se nota cuando bailas, quizá no lo note la gente que te ve, pero nosotras sí, porque cuando nos bajamos del escenario ninguna estaba contenta con lo que hizo, cosa que normalmente y todo y que somos nuestras peores críticas (afortunadamente) sí ocurre, pues nos damos cuenta de los fallos pero disfrutamos sin más. Todo era un “me equivoqué aquí, allá, me temblaron las piernas, me quedé en blanco...”, además el que Sahar, Brighid y Amina se fueran volando como si tuvieran un cohete en el trasero rompió el encanto de bailar todas juntas demasiado pronto.

Ojo, con todo esto no quiero decir que no me lo pasara bien actuando, que no fuera especial como siempre estar allí arriba con esta troupe de loquillas encantadoras... pero menos...

En Ciutadilla fue distinto, gracias a los tíos de Zaib tuvimos un lugar perfecto para ir encontrando el espíritu tribal, para poder hacer despliegue a troche y moche de las Apsaras en estado puro. No faltaron los momentos previos a la actuación, esos en los que desplegamos por doquier faldas, sujetadores, flores, pompones, collares, pinturas de guerra y un sinfín de cosas que salen de nuestras maletas: Aisha con su supermaletón cargado con nada más y nada menos que tres cinturones tribaleros, para poder elegir, Amina haciéndonos esos dibujitos tribales en la cara que tan bien hace, aunque borre más que escriba y tenga memoria de pez, Shahlaa repasando los pasos mientras se viste, coordinando sin parar a esta panda de bandidas, Zaib va y viene a medio vestir, cargada de un millón de collares y pendientes que parece que vaya a montar una paradita en el mercado medieval, Awatef con ese humor suyo tan genial y pintándose a una mano en un espejo superpequeño (qué envidiaa!!), y esas pequeñas cosas que se producen entonces, del estilo “píntame un poco que a tí se te da mejor”, “se me cae el cinturón, que me lo aprietas??”, “joder, qué barrigón tengo hoy uf!!”.... y luego ese pequeño momento de “no me acuerdo del paso aquel, sí ese que hace así rasss pum ñecñec o algo parecido!!” o esos “... no irás a hacer ese paso verdad?? porfa NOOOO que no me saleeee!!” que ponen al borde de un ataque de nervios a nuestra querida profe.

Todo eso que, escrito así, te da ganas de salir corriendo, para mí es lo que hace que me vaya metiendo en harina, relajándome y llenándome de lo que hay a mi alrededor, y luego salir a escena de mejor rollo...

No sé que pensará el resto pero al menos en mi caso me hizo sentirme mucho más cómoda y bailar mejor (dentro de lo que cabe ejem). Además, el poder pasear luego vestidas de tribaleras por todo el pueblo, entre la gente, sin que nos miraran raro, sin sentirnos raras (como dijo mi querida Amina) le puso la guinda al pastel, la subida al castillo tragando polvo y limpiando el camino con nuestras megafaldas tampoco estuvo mal, el que la gente nos felicitara por nuestra actuación, las miradas de los peques y grandes a nuestros atuendos.... GUAY!!

Espíritu tribalero, de la forma que sea no nos abandones nunca, eres la magia de la danza y de nuestra troupe!!

Tribaleres medievals

" Ciutadilla recobra su pasado medieval

La población leridana de Ciutadilla acoge este fin de semana la sexta edición del Encuentro de Grupos de Recreación Medieval, al que asistirán cerca de 300 especialistas de España, Italia y Francia. Los participantes escenificarán en el castillo y el casco antiguo del pueblo actividades, demostraciones y competiciones propias de los siglos XII al XV, como luchas, tiro con arco o recitales de trovadores"

La Vanguardia, 3 de mayo de 2008

I nosaltres hi vam ser, no com espectadores, sinó com a participants. Zaib l'any passat ja havia proposat d'anar a ballar a aquesta fira medieval perquè té família a aquest poble tan bonic i petit. Aleshores, no ens sentíem encara prou preparades. Aquest any no li vam poder dir que no i, així, que ahir ens vam atrevir a ballar més lluny dels pobles del voltant.

Cadascuna va arribar al poble pel seu cantó. (S'ha de dir que no van poder ser gaires, però que vam trobar a faltar molt a la resta de les Zaghareets i Apsaras!!!). Jo, minuts abans d'arribar a casa al migdia per poder marxar cap a Lleida -el propòsit era estar a la plaça del poble a les 15:30 hores- vaig llegir aquesta notícia de La Vanguardia, que la meva mare havia retallat perquè li havia fet molta il·lusió. Reconec que ho vaig viure com una gran notícia, amb tot el canguelis que això suposa: gent de fora anava a aquesta Trobada Medieval, trobada que no pensava pas que fos tan important.

Vam arribar al poble i, a la casa dels tiets de la Zaib, a l'entrada del poble, per un camí de terra, ens vam tribalitzar. Com sempre vam trigar a vestir-nos una hora. No ho entenc, però el temps passa volant.

Vam sortir cap a fora i, de seguida, vam veure el que havia de ser el nostre escenari que tot just havien canviat. Caminant pel poble, vam entrar en una porta que obria un carrer amb paredetes medievals. Les cases lluïen emblemes, al carrer es passejaven monjos, cavallers i donzelles. Hi havia cartells per tot arreu assenyalant el castell. Jo havia deixat el món del segle XXI i em començava a transportar cap a l'Edat Mitjana. No ho puc evitar. Li tinc molt estima a aquesta època i a la literatura medieval!

Vam arribar a la plaça on havíem d'actuar, davant de l'església, a pocs metres del castell. Era una plaça molt petitona i ens preguntàvem si hi podríem cabre. Mentre es feia un espectacle de màgia tradicional -molt maco, per cert- vam decidir les formacions que faríem i assajar unes quantes cosetes. Jo reconec que em costava centrar l'atenció perquè vivia aquell món massa en primera persona.

I va arribar el moment. Sortint, mai més ben dit, des del públic, ens vam situar al mig de la plaça. La gent estava per tot arreu. No hi cabíem i gairebé no vèiem les senyals de la líder, però va ser molt especial. El públic estava tan a prop que li veies a la perfecció les cares. La possibilitat de mirar un punt infinit o difominat no existia i, això, era estrany per a nosaltres. Quan feies els girs, miraves a l'altre públic que t'estava mirant amb ulls de sorpresa. Estaven en silenci, a l'expectativa del que faríem. Va ser aleshores quan tenia la mirada en un home d'ulls verds del davant que em vaig adonar que havia de somriure i oferir-los el millor que sabia, perquè aquella gent m'estaven oferint un raconet de la seva alegria. Quan vam acabar, vam sentir uns aplaudiments molt forts, com mai els havia sentit, potser per la proximitat, però també per la sinceritat d'aquell públic que no era entès en dansa i que havia gaudit amb la dansa i no tant a reconèixer els passos o la tècnica.

Vam pujar al castell. Molta gent ens va felicitar i ens va dir de tornar a venir en properes ocasions! Alguns, s'havien perdut l'espectacle i mentre miràvem el castell s'acostaven per preguntar-nos si ja havíem ballat. La família de la Zaib ens deia d'actuar a la nit al castell, però no veníem preparades per a l'ocasió. Ara, no es descarta per un altre any, perquè ballar al castell a la nit, il·luminat amb les poques llums, les antorxes i les nostres espelmes no té preu. Allà, al terra del castell, una d'aquelles terres tan polsoses, ha de ser tan gratificant, tan emotiu, com si la història t'acaronés per uns segons i es lliurés tota la màgia de la dansa.

Sóc conscient que vaig fer molts errors, que em va costar agafar el ritme, que el terra era massa dur i irregular per ballar, que ho podríem haver fet millor. Tanmateix, per a mi va ser una de les actuacions on he sortit més satifesta perquè em vaig veure abrigada pel caliu d'aquell poble i perquè vaig poder somniar per uns moments.

He estat incapaç de fer qualsevol relat com faig en altres ocasions i, per això, he fet aquesta crònica tan subjectiva. Encara tinc l'emoció de l'actuació d'ahir.

Potser si hi ha una foto que ho resumeix tot és aquesta mirada còmplice entre la Tanit i l'Awatef. M'encanta. El tribal va més enllà de la dansa. Les dues tribaleres medievals.

I per acabar una foto de la Zaib, la que va organitzar tot aquest sarau! Què guapa que està!

Per a tu, Sònia! T'estimem moltíssim!!!!!!!!!

He publicat aquesta entrada al bloc de les Zaghareets, però també em sento molt Apsara i estic segura que totes les Apsaras estaran d'acord amb mi! Així que el copio tal qual.

Ahir ja vaig deixar el post mig preparat, per penjar-lo de seguida avui a la tarda. Zaghareets i Apsaras, més alumnes de la Sònia, hem tornat a actuar i ha estat, com sempre, un enorme plaer. Aquest cop ho hem fet per celebrar el dia de la Dansa (la Sònia ha llegit un fragment molt maco sobre el que representa la dansa) i ho hem pogut fer, a més a més, al nostre poble: Gavà. Cal afegir que per un cop hem tingut un escenari gran i espaiós!!!!!

Quan sortim de fer una actuació sempre sortim amb la idea: "Ostres, ho podria haver fet més bé. M’he equivocat en aquest pas i en aquest altre…" Fins i tot, ens feliciten per la feina feta i nosaltres sempre diem que no n’hi ha per tant, que hem comès molts errors. Aquest cop no ha estat una excepció, però, i aquí ve l’afegida a aquest post que ja estava mig escrit, hem pogut gaudir d’una sensació de tranquil·litat a l’escenari, potser perquè eren les cinc de la tarda i m’he pogut adonar, si bé ja ho sabia, que l’artífex de totes aquestes sensacions, tot i que em negarà que no és així, és la meva professora, companya i amiga Sònia. Ella estava allà al davant lluitant per totes nosaltres, ho ha organitzat ella sola, ens ha aconsellat i, fins i tot, fet el vestuari i ens ha encomanat el seu entusiasme per la dansa. Ens ha donat el seu amor per la dansa per poder compartir-lo. Això ha fet que tot el pes, tota la responsabilitat passi per ella i, que, sovint, no ho pugui gaudir tal com voldria. Desitgem de tot cor que cada cop gaudeixis de les teves actuacions, perquè és un plaer autèntic poder ballar al teu costat.

Per si no n’hi hagués prou, quan he preguntat a la gent del públic que li havia semblat, m’han respost que es notava una unió de grup molt maca. M’agrada molt transmetre aquesta imatge.Un petonet ben gran a la meva habibati!