Tribaleres medievals

" Ciutadilla recobra su pasado medieval

La población leridana de Ciutadilla acoge este fin de semana la sexta edición del Encuentro de Grupos de Recreación Medieval, al que asistirán cerca de 300 especialistas de España, Italia y Francia. Los participantes escenificarán en el castillo y el casco antiguo del pueblo actividades, demostraciones y competiciones propias de los siglos XII al XV, como luchas, tiro con arco o recitales de trovadores"

La Vanguardia, 3 de mayo de 2008

I nosaltres hi vam ser, no com espectadores, sinó com a participants. Zaib l'any passat ja havia proposat d'anar a ballar a aquesta fira medieval perquè té família a aquest poble tan bonic i petit. Aleshores, no ens sentíem encara prou preparades. Aquest any no li vam poder dir que no i, així, que ahir ens vam atrevir a ballar més lluny dels pobles del voltant.

Cadascuna va arribar al poble pel seu cantó. (S'ha de dir que no van poder ser gaires, però que vam trobar a faltar molt a la resta de les Zaghareets i Apsaras!!!). Jo, minuts abans d'arribar a casa al migdia per poder marxar cap a Lleida -el propòsit era estar a la plaça del poble a les 15:30 hores- vaig llegir aquesta notícia de La Vanguardia, que la meva mare havia retallat perquè li havia fet molta il·lusió. Reconec que ho vaig viure com una gran notícia, amb tot el canguelis que això suposa: gent de fora anava a aquesta Trobada Medieval, trobada que no pensava pas que fos tan important.

Vam arribar al poble i, a la casa dels tiets de la Zaib, a l'entrada del poble, per un camí de terra, ens vam tribalitzar. Com sempre vam trigar a vestir-nos una hora. No ho entenc, però el temps passa volant.

Vam sortir cap a fora i, de seguida, vam veure el que havia de ser el nostre escenari que tot just havien canviat. Caminant pel poble, vam entrar en una porta que obria un carrer amb paredetes medievals. Les cases lluïen emblemes, al carrer es passejaven monjos, cavallers i donzelles. Hi havia cartells per tot arreu assenyalant el castell. Jo havia deixat el món del segle XXI i em començava a transportar cap a l'Edat Mitjana. No ho puc evitar. Li tinc molt estima a aquesta època i a la literatura medieval!

Vam arribar a la plaça on havíem d'actuar, davant de l'església, a pocs metres del castell. Era una plaça molt petitona i ens preguntàvem si hi podríem cabre. Mentre es feia un espectacle de màgia tradicional -molt maco, per cert- vam decidir les formacions que faríem i assajar unes quantes cosetes. Jo reconec que em costava centrar l'atenció perquè vivia aquell món massa en primera persona.

I va arribar el moment. Sortint, mai més ben dit, des del públic, ens vam situar al mig de la plaça. La gent estava per tot arreu. No hi cabíem i gairebé no vèiem les senyals de la líder, però va ser molt especial. El públic estava tan a prop que li veies a la perfecció les cares. La possibilitat de mirar un punt infinit o difominat no existia i, això, era estrany per a nosaltres. Quan feies els girs, miraves a l'altre públic que t'estava mirant amb ulls de sorpresa. Estaven en silenci, a l'expectativa del que faríem. Va ser aleshores quan tenia la mirada en un home d'ulls verds del davant que em vaig adonar que havia de somriure i oferir-los el millor que sabia, perquè aquella gent m'estaven oferint un raconet de la seva alegria. Quan vam acabar, vam sentir uns aplaudiments molt forts, com mai els havia sentit, potser per la proximitat, però també per la sinceritat d'aquell públic que no era entès en dansa i que havia gaudit amb la dansa i no tant a reconèixer els passos o la tècnica.

Vam pujar al castell. Molta gent ens va felicitar i ens va dir de tornar a venir en properes ocasions! Alguns, s'havien perdut l'espectacle i mentre miràvem el castell s'acostaven per preguntar-nos si ja havíem ballat. La família de la Zaib ens deia d'actuar a la nit al castell, però no veníem preparades per a l'ocasió. Ara, no es descarta per un altre any, perquè ballar al castell a la nit, il·luminat amb les poques llums, les antorxes i les nostres espelmes no té preu. Allà, al terra del castell, una d'aquelles terres tan polsoses, ha de ser tan gratificant, tan emotiu, com si la història t'acaronés per uns segons i es lliurés tota la màgia de la dansa.

Sóc conscient que vaig fer molts errors, que em va costar agafar el ritme, que el terra era massa dur i irregular per ballar, que ho podríem haver fet millor. Tanmateix, per a mi va ser una de les actuacions on he sortit més satifesta perquè em vaig veure abrigada pel caliu d'aquell poble i perquè vaig poder somniar per uns moments.

He estat incapaç de fer qualsevol relat com faig en altres ocasions i, per això, he fet aquesta crònica tan subjectiva. Encara tinc l'emoció de l'actuació d'ahir.

Potser si hi ha una foto que ho resumeix tot és aquesta mirada còmplice entre la Tanit i l'Awatef. M'encanta. El tribal va més enllà de la dansa. Les dues tribaleres medievals.

I per acabar una foto de la Zaib, la que va organitzar tot aquest sarau! Què guapa que està!