Mans
Potser ja va sent hora que jo també faci alguna coseta. No tinc ni fotos ni vídeo per il·lustrar l'actuació de les Apsaras al festival BCN Raqs del 15 de març. Bé, tinc fotos de mail i a la pàgina personal de la Sahla ja es pot veure el vídeo. Però, la meva arma aquest cop és l'escriptura i no em vull allargar excessivament perquè sé que els textos no atractius no interessen. Així que intentaré ser el més breu possible.
Tot es va fer fosc. Quedava la llum del vestuari oberta i les llums de dos focus blancs que il·luminaven l'esceneri. Pugem, no pugem? Desconcert total perquè teníem moltes ganes de ballar, però no hi havia ningú allà que ens digués: "Endavant, noies, ja podeu!". La nostra il·lusió, i, els sempre benvolguts nervis, ens van a empényer a pujar les escales de l'escenari amb molt de compte i col·locar-nos allà al mig, davant de tothom i del silenci allargat. Les mans deixaven entreoberts els nostres ulls. Una mirada dedicada al públic, mig de misteri, mig d'alegria. La música no sonava. Ostres, però què passa? Els riures nerviosos s'apodaraven dels nostres cossos i aquella formació tribal tan precisa començava a decaure. Però, va, que soni la maleïda cançó. I, per fi, les primeres notes d'una melodia celta. Ja no hi havia marxa enrere. Les Apsaras ballaven al ritme de la seva líder, atentes als seus senyals, però gaudint de la màgia de l'escenari i del ball. Totes giràvem al mateix temps, com si de deu personalitats totalment diferents s'haguessin fusionat només en una. I cada cop gaudíem més i més... Tant, que des del fons de la sala se sentien aplaudiments que acompanyaven la música, aplaudiments que arribaven a les nostres oïdes i que cada cop es feien més fort. Aleshores, només erà possible l'entusiasme i continuar tirant de la nostra cançó, oferint-la a aquells espectadors.
Amb un somriure gran vam acabar la cançó. Més aplaudiments. Ens vam donar les mans i vam inclinar el tors per saludar el públic, però em vaig aturar amb els meus pensaments. Jo allà només notava caliu. Aquelles mans em donaven força i tranquil·litat. M'hi hagués quedat hores i hores. Em sentia Apsara, sentia una comunió amb el grup. Sempre m'havia sentit part de les Apsaras. Tanmateix, en aquell instant tan breu és quan ho vaig veure clar. Vam baixar les escales amb més pressa que abans i ens vam abraçar.
